Segona lectura: Universidad; fábrica de parados

El text de Miguel i Martín, “La universidad, un fábrica de parados” és un estudi sociològic sobre la qualitat d'esenyança universitària i les problemàtiques laborals a l'hora de trobar una feina qualificada, un cop obtinguts els estudis.
L'estudi, realitzat a la dècada dels '70, posa en evidència les conseqüències directes de la inesperada “crisi del petroli” 1973, tot i que a Espanya no es deixen veure les seves conseqüències fins a finals dels anys setanta (1979), i proposa un seguit de propostes/canvis/solucions per activar l'economia i el mercat laboral protagonitzat pels joves universitaris.

Principalment, aquest informe fa una crítica al sistema educatiu universitari d'aquells temps i com això influeix a l'hora de trobar feina, sobretot pel què fa a la gent graduada. És a dir, l'impacte de la crisi en el sistema educatiu i laboral.
Així doncs, a l'any 1970 ens trobem en una societat capitalista, amb un sector públi nefast i en un sistema educatiu, que cada cop fa més visibles les desigualtats socials.
Primerament caldria destacar la incorporació de la dona als estudis de grau superior, fet que dóna lloc a una massificació de les aules universitàries, juntament amb la nova crisi del petroli, que provoca un moviment social per ocupar la universitat, per en un futur tenir una “bona” feina.També cal saber que, arran de la crisi, es van crear dues noves lleis d'educació; la ley general de educación(1970) i la ley de universidades.

El que porposen Miguel i Martín és un nou canvi a la nova societat post-modernista. Volen un canvi de la societat capitalista, cap a una societat socialista. Però això no és fàcil, ja que els canvis educatius són sempre lents, molt lents. És per això, que un estat d'autonomia per part de les universitats, pordia facilitar les coses en quant a canvis que es volen realitzar.
Aquests canvis, van dirigits especialment, a les autoritat educatives. Un dels primers canvis seria una amplicació de les despeses públiques. Tot i que el volum d'estudiants és considerable, no és suficient per un país com el nostre. Així doncs, s'adopten alguns criteris com ara; una selecció dels alumnes tot realitzant una prova d'accés a la universitat, el que actualment es coneix com a selectivitat, un altre criteri seria l'ampliació del preu de la matricula, donant beques als estudiants i tenint en compte les universitats públiques i les privades, tot i que aquesta mesura finalment no es duu a terme.

Una altra estratègia que proposen, és la reforma del COU; doncs ha de ser un curs preparatori que tingui en compte les sortides acadèmiques, laborals, etc, en definitiva, uns estudis que et preparin per a la vida adulta. Tot i que aquestes mesures són dirigides als alumnes, especifiquen que hauria d'haver un canvi en l'estructura del professorat, si es vol que aquestes mesures siguin eficàces.

Una altra mesura o canvi van encarats als sectors laborals públics i privats. Com que el món laboral es trobava immers de personal adult i amb poca qualificació, l'administració proposava que les empreses que contractéssin joves graduats, rebrien una mena d'incentius de manera simbòlica i no propagandística. Tanmateix, va ser quan l'administració va fer públic el manifest que deia “ Un títol universitari no donarà un lloc de treball qualificat, d'acord amb els estudis realitzats”. Així doncs, des del Govern, s'impusava a accedir al món laboral per tal de no massificar la universitat, cosa que en un futur, provocaria conseqüències a l'hora de trobar feina.
Seguint amb els canvis que es proposen, sorgeix la necessitat de crear un servei públic on es donaria informació i orientació educativa i professional, on informen sobre plans d'estudis, reciclatge professional, demana i/o ofertes de treball, etc.

En resum, la crisi del '73 va provocar un augment en les matricules universitàries, no només a causa de la crisi, sinó per la incorporació massiva de la dona als estudis superiors. Tot i això, Espanya es trobava a la cua de la taxa de titulats superiors, degut, principalment, a la incorporació tardana de la dona. Fet que va propiciar a un ederrariment de l'educació espanyola.
D'altra banda, cal destacar, que les branques de ciències socials i d'humanitats, eren carreres poc conegudes i no massa atractives per a la societat d'aquells temps. Per contra, les enginyeries, arquitectura, dret, economia, etc, eren carreres amb un percentatge d'alumnes força elevat.
No obstant, a partir del 1973, comença a haver-hi una autorregulació de les carreres, és a dir, les ciències socials i humanitats cada cop tenien més estudiants, sobretot dones. Així com també medicina i farmàcia.

Tanmateix, cal tenir en compte l'impacte de l'envelliment de la població estudiantil. Degut a que la majoria d'estudiants eren de classe obrera, feia que tinguéssin dificultats a l'hora de pagar-se la matrícula, com a conseqüència la taxa de repetidors i/o abandó dels estudis era cada cop més alta. Tot i la massificació de les universitats que va provocar la crisi, cal destacar que el nivell d'alumnes que aconseguia el graduat superior era molt baix. Especificant més, pel què fa a les carreres socials i d'humanitats, el nombre de graduats va crèixer a causa de al incorporació de la dona. Igual passa a les carreres de dret, economia, medicina, on trobem un excés de graduats degut a les sortides laborals d'aquestes. A més a més, es podia distingir dos tipus de carreres; les de joves (dret, sociologia, economia) i unes carreres d'adults (industrials, arquitectura, farmàcia).

Una altra transformació del sistema educatiu universitari, va ser l'ampliació del professorat. Un 50% eren dones, cosa que provoca que els salaris dels homes es congeléssin. La crisi fa que la dona s'incorpori al món laboral, provocant un augment de treball al sector dels serveis, deixant de banda les indústries, donant lloc a una nova crisi, la crisi de la indústria.
Tot i l'augment d'universitaris que provoca aquesta crisi, cal tenir en compte que només un 3% de la població activa eren graduats superiors.

D'altra banda, les idees neomalthusianes de l'administració pública, fa que a l'hora de contractar professionals, només ofereixin places a titulats mitjans, disminuint aixi, el nombre de places per a titulats superiors. Això provoca que hi hagi un envelliment de la població funcionaria i un augment de l'atur en els joves titulats.

La crisi del món laboral i l'atur és un fenòmen que només afecta als joves, però més en especial a les dones. És per això, que la crisi del '73 va propiciar l'entrada dels joves al món universitari.
També cal fer especial èmfasi que les carreres que oferien més atur eren les de lletres, filosofia, enginyeries i ciències, i que en la població titulada superior, l'índex d'atur més alt, afectava més a les dones que als homes.

No obstant, aquest estudi sociològic i les realitats emmergents, han donat lloc, al que avui dia es coneix com a mileuristes, com deia Espido Freire, “la universitat fa llocs de treball precàris i amb sous baixos”. Així doncs, em pregunto, com pot ser que els universitaris tinguin dificultats a l'hora de trobar feina, i a més a més sigui mal qualificada? Serà perquè encara avui, es valora més l'experiència que la formació? Per què IDESCAT o l'OCDE extreuen conclusions com ara “amb més estudis més ingressos i més treball qualificat”, si després a la realitat del món laboral els sous dels joves no supera els 1000 euros? Realment no estem ben preparats? O es que vivim en una bombolla econòmica que condiciona el preu de les nòmines, i per si “decàs” és millor prevenir que curar? (per això cobrem poc, per en temps de crisi poder sobreviure) ...