"Desarrollo y libertad" Amartya Sen

Amartya Sen, economista hindú, va ser una excepció en els economistes del segle XX per la seva insistència en preguntar-se qüestions de valor, abandonades en els discursos “seriosos” d'economia. Va plantejar un dels més grans desafiaments al model econòmic que situa l'interès propi com a factor primordial de la motivació humana. Sen han combinat diferents disciplines com l'economia, la filosofia i la religió per recuperar les dimensions ètiques del debat entre desenvolupament humà vers desenvolupament tecnològic i econòmic i les necessitats de les classes més humils.


L'autor analitza la problemàtica del desenvolupament econòmic des de diferents àmbits; els mitjans de comunicació, el paper de les dones a les nostres societats, l'educació, etc, per fomentar que el desenvolupament econòmic ha d'anar acompanyat del compliment de les llibertats de cada individu, i de la obligació que té l'Estat de satisfer les necessitats individuals per a un desenvolupament integral dels ciutadans.


Encara que els diners són el principal motor de l'economia, no existeix una relació directa entre aquests i la llibertat, ja que existeix en el món, milions de persones que no tenen la possibilitat d'obtenir aquests diners per a satisfer necessitats bàsiques com són l'alimentació i la sanitat.


L'Estat i el sistema té un paper fonamental, doncs és aquest quí garanteix el compliment dels drets i deures de cada ciutadà. La democràcia es concep com un dels models econòmics més encertats, ja que fa front a la opinió pública d'aquell país, tot i que aquest model està pensat per l'acumulació de riquesa d'aquell país, i no pel desenvolupament de les persones.
Amartya Sen diu que el sistema econòmic ha de concebre la llibertat com a la base de l'avaluació de l'èxit i del fracàs i de l'eficàcia social, doncs aquest desenvolupament integral pot millorar la producció d'aquell país, el nivell d'educació, la pobresa, etc. Però de res serviria si l'Estat no tingués en compte tots aquests factors en el seu pressupost per millorar la qualitat de vida dels seus habitants.


La idea que té Sen de la llibertat diu que està estretament lligada amb la responsabilitat individual. Cadascú ha de ser responsable amb el desenvolupament del seu entorn, de la seva vida. És per això, que aquesta responsabilitat comporta una llibertat que cada individu pot exercir, doncs es dóna la oportunitat de fer i a la vegada, ens obliga a ser responsables dels nostres actes.


D'altra banda, el desenvolupament social de les persones queda restringit a l'àmbit del creixement econòmic, sense tenir en compte el desenvolupament personal. És per això, que la nostra capacitat humana queda sotmesa a les necessitats del creixement econòmic.


Per tant, Sen afirma que una solució per a millorar el procés de desenvolupament seria millorar les llibertats polítiques i humes. La llibertat no és la mateixa per a tothom, dependrà en gran mesura, dels criteris de cadascú. Per a ser lliures, hem de tenir processos per decidir i oportunitats per aconseguir-la, doncs sinó tenim opcions de llibertat, no podrem escollir.


Per garantir aquestes llibertats necessitem d'un compromís social, ja que quan més conscients siguem de les nostres llibertats, més lliures podrem ser. Per tant, quan més capital humà tinguem, més possibilitat tindrem d'escollir. Per això necessitem ser persones autònomes i lliures, sense que això perjudiqui la llibertat o l'autonomia dels altres.


Per concluir, l'autor planteja diversos problemes com la fam, la falta d'assistència sanitaria, la falta de seguretat social, el desenvolupament sostenible i el repecte pel medi ambient, etc, factors que d'una manera o altra, afecten en el desenvolupament de les llibertats i el compliment dels drets i deures de cada persona.

Efficiency and equity in Learning Communities and Schools

Nowadays education goes in a wrong way. Researches like OECD studies, shows that Spanish education does not run on. The graduation rate for secondary students in 2006 was only a 72% compared to 86% of the E.U.

Sweden is one of the best countries that has a good efficient and equitiative education because of its educational policy. There are a lot of differences between Sweden and Catalonia; not only educational differences, moreover better things like services, sanity, conciliation between family and work (...)

Investing adequatly in education must be the key to change our society and have a good strudens, a good citizens.

Moreover, a good educational policies have to make our schools more equitable and efficient to equiparate the differences between poor and rich families.

Amartya Sen was on of the fisrt economicist that introduced the "affirmative action" to reduce inequalities for ethnic minorities and the gap between whites and blacks.

However, education alone is not enough. Martin Carnoy talked about the social capital of the State, that's the social capital given by the State or institutions. Authors like Bourdieu or Coleman included cultural capital and social capital; two types of capital to consider in a hole education.

"Charter Schools" were known by Martin Carnoy. This type of schools recieve a public money to make their own educational project. This kind of schools suffers a big dropout, absenteeism and a big part of the community are composed by socially disadvantatged groups, with an insignificant social background. Charter Schools are an alternative to public schools, that provides a curriculum that specializes in certain field (maths, science, art ...) to reduce the differences between students from other public schools. One example is "Harlem Children's Zone". Learning comunities schools offers a different way of learning with the involvment of the educational agents of all the comunity (teachers, parents, neigborhood) to help children to grew up in all dimensions. To make this real we have to consider two issues:

• Family training: Must have good relationships between parents and teachers
• Comunity agents: To transformate the school

Levin, in 1997 talked about " X-Efficiency" schools and how has influenced in the schools comunities and students. To have a good efficiency schools must engaged with five characteristics:

1. A clear objective: A dream dreamed by all the members of the schools comunity.
2. Incentives linked to succed: When things go right, people are motived to continuing working to achive the main aim.
3. Decision making: Succed would be faster if all the educative agents are involved to the school.
4. Adaptability to changes: School committees establish the priorities; the main problems can be changed by other ones whatever and whenever they decide.
5. An efficient pedagogy: Heterogenis groups, learning throught the constructivism and using the advanced technology to create a meaningful learning enviroment.

To conclude, "Antonio Machado" public school is one of the great examples about learning comunities schools.

It school had a transformation in 2006. Until 2006 the students of its school (Antonio Machado) were immigrants, Roma or low income students. Moreover they had high levels of absenteeism and poor academic outcomes. So in 2006 started a new project with the collaboration of all the neighborhood's educational agents.

The fisrt two changes were:

• The selection of an experiencial teachers
• The schedules and school organization

These changes helped to transform the school's damaged image, the student's behavior and a great improvment of the level of the students.

4a Lectura

¿Basta sólo con educación? Levin, H.
Des de fa temps, i tenint en compte la resta dels articles llegits, els economistes i científics socials més destacats, han considerat l’educació com a la principal solució per als nostres reptes socials així com; la sanitat, la productivitat, el creixement econòmic, les desigualtats, etc. I és que l’educació ha estat i és considerada com una inversió en capital humà que a la llarga, proporciona beneficis directes al mateix individu que estudia (millores salarials) i beneficis indirectes a la societat o país (productivitat, creixement econòmic).

Tot i que l’educació pot contribuir a millorar la productivitat d’un país, ha d’anar acompanyada d’oportunitats de treball per a tants treballadors productius com hi hagi.
L’educació s’ha convertit en un mitjà per aconseguir tot allò que es manifesta, però aquesta eficàcia per aconseguir-ho dependrà, principalment, de l’existència de factors complementaris, sense els quals l’educació no serà eficaç.

A l’article, Levin, fa referència a dues empreses; una japonesa i l’altra nord-americana.
L’empresa nord-americana va tancar les seves portes degut a la poca productivitat dels seus treballadors, juntament amb un alt absentisme laboral, una pobra qualitat dels productes i certs problemes autoritaris entre el director de l’empresa i els seus treballadors.

Per contra, l’empresa japonesa, basava la seva producció en equips de treball d’uns 8 membres, els quals s’organitzaven de tal manera que permetia la distribució de les tasques entre ells. Tasques com ara, el control de qualitat i la supervisió del producte, cosa que donava lloc a un sistema de jerarquia molt reduït entre l’empresa, confinat en la capacitat d’organització i gestió dels mateixos treballadors, així com un major grau de responsabilitat i una multifuncionalitat per a cada treballador . A més a més, l’empresa, els havia proporcionat una formació específica per tal de millorar en aquesta organització. D’aquesta manera, els nivells de productivitat van augmentar fins a un 50% , de la mateixa manera que l’absentisme laboral es va reduir en un 0,5%.

Així doncs, veiem que amb un sistema de treball més democràtic i col·laboratiu, propiciant el treball en equip, donant una formació específica i amb una participació activa dels treballadors, els efectes de productivitat augmenten considerablement, així com la qualitat del producte.
És per això, que l’educació s’ha d’entendre com a un factor d’un conjunt variat de condicions que determinen la productivitat i competitivitat econòmica. Hem de ser realistes en quan al paper que pot tenir l’educació i quins altres factors necessitem per a què aquesta educació sigui eficaç en tots els seus sentits, i així aconseguir una millora econòmica i social, tant individual com col·lectivament.

La mal anomenada reforma del “xec escolar” a Suècia . Navarro, V.
A finals dels anys 80 Suècia es troba immersa en una crisi econòmica. La desocupació va arribar a nivells molt alts, 10’1%, mai experimentats per aquell país. Els pensadors liberals del moment, van atorgar les causes d’aquesta desocupació a l’esgotament de l’economia sueca i a l’elevada despesa pública. Tot i això, la interpretació liberal de la crisi qüestiona diversos aspectes. I és que Suècia és una de les societats civils més desenvolupades d’Europa, on la força laboral està totalment sindicalitzada. L’elevada extensió de l’estat del benestar suec es deu, principalment, al govern socialdemòcrata d’aquells temps, el qual va mantenir una depesa pública força elevada.

Així doncs, les causes de la crisi estan estretament relacionades amb el col·lapse de la Unió Soviètica i la reunificació alemanya. Això va perjudicar a les monedes/països relacionats amb el marc alemany, donant lloc a una puja d’interessos. Tanmateix, les eleccions del ’91 van ser liderades pel partit liberal, el qual, una de les primeres reformes que va introduir, va ser reduir dràsticament la despesa pública, juntament, amb una descentralització de la gestió financera del sistema educatiu públic.

Conseqüentment, les escoles van passar a ser gestionades pels governs municipals, amb una aportació de fons públics no finalista; de manera que els municipis decidien la quantitat de diners que volien destinar a les escoles sense haver-ho de justificar.

Un altre element de la reforma liberal va ser la introducció d’escoles privades. Les famílies rebien un “xec escolar” amb el qual podien escollir l’escola dels seus fills. Aquesta reforma se l’ha mal anomenat per error. Dic per error, perquè en realitat a Suècia no s’ha donat cap xec escolar, sinó que és el mateix municipi, el que amb fons de l’Estat, paga a les escoles segons la quantitat d’alumnes, creant competitivitat entre les diverses escoles públiques i privades per atraure alumnes. La diferència entre el sistema educatiu Suec i el Català és que el sistema suec promou la igualtat d’oportunitats i la igualtat de resultats d’alta qualitat. S’inverteix més recursos per a aquells estudiants que presenten unes necessitats més específiques, etc. També cal destacar la nombrosa xarxa d’escoles bressol, de molt alta qualitat i subvencionades per les autoritats públiques.

Les tres grans diferències entre el sistema educatiu català i el suec és, primerament, la despesa pública educativa. A Suècia es destina un 6,80% del PIB, en contra del 3,82% del PIB que es destina a Catalunya, fet que crea una gran dualitat entre escoles privades i públiques.
Un altre aspecte rellevant és la poca variabilitat entre la qualitat educativa de les diferents escoles, públiques i privades, cosa que fa que hi hagi menys diferències salarials entre els alumnes un cop inserits al mercat laboral.
Alguna altra diferència és l’escola multiclassista sueca, orientada a la construcció d’una societat sense classes, la qual juga un paper molt important en la reproducció dels valors ètics i morals, difícil d’aconseguir en un sistema classista com el de Catalunya, on el principal objectiu és la reproducció de classes socials.

Vicenç Navarro, aposta per una clara municipalització del sistema educatiu, per aconseguir un estat del benestar òptim, així com un contingut acadèmic definit a nivell autonòmic i amb suficients beques per a tots els escolars, tant de l’etapa primària, secundaria com universitària. Simplificant així, la sobrecàrrega de les famílies, on a Catalunya està més accentuada degut a les escasses polítiques profamiliars que incloguessin ajudes als joves per aconseguir ser més autònoms i ser independents.

3a Lectura ¿Dónde estamos actualmente en la economía de la educación? Mark Blaug

Aquest text de M.Blaug, ens ofereix una visió panoràmica i una crítica del capital humà i de la societat capitalista a la qual estem destinats a viure. D'una manera molt breu ens explica que el simple fet de tenir un títol universitari no significa que tinguem totes les portes del món laboral obertes exclusivament per a nosaltres. Anys enrere, hi havia la percepció de que com més s’invertís en educació, més productivitat per aquell país. I en definitiva, així és. A trets generals, s'ha demostrat, a través d’informes com el PISA o l'OCDE, que a més educació, més estudis, millor lloc de treball i en un futur, millor salari.
Tanmateix, la dinàmica dels mercats laborals, ha fet que cada individu, estudiï per ell mateix, ja que a l'hora de trobar una bona feina no només dependrà del propi títol universitari, sinó que la societat d'avui dia, també té en compte les característiques personals i individuals de cada persona.
Profunditzant més, Blaug, destaca quatre punts clau que emmarquen la història de l'economia de l'educació. Primerament, cal destacar la hipòtesi de selecció. Les empreses destinen molts recursos econòmics en recursos humans per a la contractació de personal. Degut a això, la hipòtesi de selecció parteix, inicialment, de la tria de totes aquelles persones que tenen un títol universitari, per així, d'una manera o altra, eliminar totes aquelles persones les quals no disposen de cap acreditació. Així doncs, això suposa una notable disminució dels costos per part de l'empresa a l'hora de destinar recursos humans per a la selecció de personal.
D'altra banda, cal fer referència a la crítica de la funció socialitzadora de les escoles. Blaug, juntament amb els economistes nord-americans Bowles i Gintis, principals referents de la teoria de la reproducció, afirmen que les relacions socials de les escoles repordueixen la divisió social del món capitalista. Bowles i Gintis, analitzen el sistemes educatius d’arreu del món als anys '70 i arriben a la conclusió de que les escoles divideixen els alumnes en dos grans blocs; els que tenen capacitats per accedir a la universitat i els que tenen habilitats per al món professional/laboral, donant lloc al famós efecte pigmalió. Amb això, Blaug ens diu que ens trobem en un sistema educatiu de segmentació amb una tendència capitalista a reproduir les desigualtats socials. En resum, hi ha una perfecta correspondència entre el sistema educatiu i el sistema econòmic capitalista.
A més a més, ens trobem immersos en un món laboral on els contractes són cada cop més incomplerts. No existeix un acord igualitari entre l'amo i el treballador. En el contracte laboral, no hi ha especificat les tasques concretes que ha de realitzar el treballador, donant lloc a un "malentès" entre el treballador i l'empresari. És per això, que els empresaris "no se la juguen" i opten pels contractes laborals temporals, per així, d'una banda garantir/forçar la teva implicació empresarial, però per l'altra, més facilitat a l'hora d’acomiadar-te.
Finalment, la segmentació dels mercats laborals, ha donat lloc a multitud d’empreses diferents, i conseqüentment, a infinits llocs de treball. És per això, que d'acord amb les teves característiques personals, com ara edat, sexe, gènere, ètnia, religió, experiència i sobretot les qualificacions acadèmiques, decidiran el teu lloc de treball.
La teoria dels mercats laborals ha fet una gran distinció entre la formació general i la formació específica. Actualment, ens trobem empreses que subvencionen cursos de formació pels seus treballadors, però, prèviament amb un contracte, el treballador ha de garantir a l’empresari la seva permanència a l'empresa durant un mínim de temps. Aquesta formació específica, majoritàriament proporcionada per l'empresa, fa que no la puguis utilitzar en altres empreses, ja que aquesta formació és única i exclusivament dirigida a l'empresa la qual te la proporciona, és a dir, no pots treballar a una altra empresa amb aquesta formació. Per contra, la formació general, podia ser aprofitada en altres empreses d'un mateix àmbit. Per això, la majoria de les empreses opten per una formació específica, per garantir que aquella persona no marxarà de l'empresa, com a mínim, durant un període de temps. Conseqüentment, a l'hora de contractar a algú per a un alt càrrec, les empreses opten per promocionar a aquella persona que ja porta un gran nombre d’anys a l'empresa, ja que saben que els hi donarà una seguretat que una persona nova no els hi oferirà.
Per concluir, es pot observar que actualment, el nombre de joves que segueix els seus estudis no ha augmentat gaire en els darrers cinc anys, degut a les mateixes dificultats que un no-llicenciat té a l'hora de trobar feina. És per això, que un nombre força elevat de joves, es decanta per la formació professional, doncs ofereix coneixements més pràctics i necessaris per al món laboral.
Personalment, penso que com més estudis, més possibilitats de triar la feina, de treballar en el que has decidit estudiar i, per descomptat, en un futur un millor sou. Tot i que els primers anys són durs, les expectatives de futur, així com horari, salari, etc, són deu vegades més bones que les d'una persona que no té cap tipus de formació universitària.

Segona lectura: Universidad; fábrica de parados

El text de Miguel i Martín, “La universidad, un fábrica de parados” és un estudi sociològic sobre la qualitat d'esenyança universitària i les problemàtiques laborals a l'hora de trobar una feina qualificada, un cop obtinguts els estudis.
L'estudi, realitzat a la dècada dels '70, posa en evidència les conseqüències directes de la inesperada “crisi del petroli” 1973, tot i que a Espanya no es deixen veure les seves conseqüències fins a finals dels anys setanta (1979), i proposa un seguit de propostes/canvis/solucions per activar l'economia i el mercat laboral protagonitzat pels joves universitaris.

Principalment, aquest informe fa una crítica al sistema educatiu universitari d'aquells temps i com això influeix a l'hora de trobar feina, sobretot pel què fa a la gent graduada. És a dir, l'impacte de la crisi en el sistema educatiu i laboral.
Així doncs, a l'any 1970 ens trobem en una societat capitalista, amb un sector públi nefast i en un sistema educatiu, que cada cop fa més visibles les desigualtats socials.
Primerament caldria destacar la incorporació de la dona als estudis de grau superior, fet que dóna lloc a una massificació de les aules universitàries, juntament amb la nova crisi del petroli, que provoca un moviment social per ocupar la universitat, per en un futur tenir una “bona” feina.També cal saber que, arran de la crisi, es van crear dues noves lleis d'educació; la ley general de educación(1970) i la ley de universidades.

El que porposen Miguel i Martín és un nou canvi a la nova societat post-modernista. Volen un canvi de la societat capitalista, cap a una societat socialista. Però això no és fàcil, ja que els canvis educatius són sempre lents, molt lents. És per això, que un estat d'autonomia per part de les universitats, pordia facilitar les coses en quant a canvis que es volen realitzar.
Aquests canvis, van dirigits especialment, a les autoritat educatives. Un dels primers canvis seria una amplicació de les despeses públiques. Tot i que el volum d'estudiants és considerable, no és suficient per un país com el nostre. Així doncs, s'adopten alguns criteris com ara; una selecció dels alumnes tot realitzant una prova d'accés a la universitat, el que actualment es coneix com a selectivitat, un altre criteri seria l'ampliació del preu de la matricula, donant beques als estudiants i tenint en compte les universitats públiques i les privades, tot i que aquesta mesura finalment no es duu a terme.

Una altra estratègia que proposen, és la reforma del COU; doncs ha de ser un curs preparatori que tingui en compte les sortides acadèmiques, laborals, etc, en definitiva, uns estudis que et preparin per a la vida adulta. Tot i que aquestes mesures són dirigides als alumnes, especifiquen que hauria d'haver un canvi en l'estructura del professorat, si es vol que aquestes mesures siguin eficàces.

Una altra mesura o canvi van encarats als sectors laborals públics i privats. Com que el món laboral es trobava immers de personal adult i amb poca qualificació, l'administració proposava que les empreses que contractéssin joves graduats, rebrien una mena d'incentius de manera simbòlica i no propagandística. Tanmateix, va ser quan l'administració va fer públic el manifest que deia “ Un títol universitari no donarà un lloc de treball qualificat, d'acord amb els estudis realitzats”. Així doncs, des del Govern, s'impusava a accedir al món laboral per tal de no massificar la universitat, cosa que en un futur, provocaria conseqüències a l'hora de trobar feina.
Seguint amb els canvis que es proposen, sorgeix la necessitat de crear un servei públic on es donaria informació i orientació educativa i professional, on informen sobre plans d'estudis, reciclatge professional, demana i/o ofertes de treball, etc.

En resum, la crisi del '73 va provocar un augment en les matricules universitàries, no només a causa de la crisi, sinó per la incorporació massiva de la dona als estudis superiors. Tot i això, Espanya es trobava a la cua de la taxa de titulats superiors, degut, principalment, a la incorporació tardana de la dona. Fet que va propiciar a un ederrariment de l'educació espanyola.
D'altra banda, cal destacar, que les branques de ciències socials i d'humanitats, eren carreres poc conegudes i no massa atractives per a la societat d'aquells temps. Per contra, les enginyeries, arquitectura, dret, economia, etc, eren carreres amb un percentatge d'alumnes força elevat.
No obstant, a partir del 1973, comença a haver-hi una autorregulació de les carreres, és a dir, les ciències socials i humanitats cada cop tenien més estudiants, sobretot dones. Així com també medicina i farmàcia.

Tanmateix, cal tenir en compte l'impacte de l'envelliment de la població estudiantil. Degut a que la majoria d'estudiants eren de classe obrera, feia que tinguéssin dificultats a l'hora de pagar-se la matrícula, com a conseqüència la taxa de repetidors i/o abandó dels estudis era cada cop més alta. Tot i la massificació de les universitats que va provocar la crisi, cal destacar que el nivell d'alumnes que aconseguia el graduat superior era molt baix. Especificant més, pel què fa a les carreres socials i d'humanitats, el nombre de graduats va crèixer a causa de al incorporació de la dona. Igual passa a les carreres de dret, economia, medicina, on trobem un excés de graduats degut a les sortides laborals d'aquestes. A més a més, es podia distingir dos tipus de carreres; les de joves (dret, sociologia, economia) i unes carreres d'adults (industrials, arquitectura, farmàcia).

Una altra transformació del sistema educatiu universitari, va ser l'ampliació del professorat. Un 50% eren dones, cosa que provoca que els salaris dels homes es congeléssin. La crisi fa que la dona s'incorpori al món laboral, provocant un augment de treball al sector dels serveis, deixant de banda les indústries, donant lloc a una nova crisi, la crisi de la indústria.
Tot i l'augment d'universitaris que provoca aquesta crisi, cal tenir en compte que només un 3% de la població activa eren graduats superiors.

D'altra banda, les idees neomalthusianes de l'administració pública, fa que a l'hora de contractar professionals, només ofereixin places a titulats mitjans, disminuint aixi, el nombre de places per a titulats superiors. Això provoca que hi hagi un envelliment de la població funcionaria i un augment de l'atur en els joves titulats.

La crisi del món laboral i l'atur és un fenòmen que només afecta als joves, però més en especial a les dones. És per això, que la crisi del '73 va propiciar l'entrada dels joves al món universitari.
També cal fer especial èmfasi que les carreres que oferien més atur eren les de lletres, filosofia, enginyeries i ciències, i que en la població titulada superior, l'índex d'atur més alt, afectava més a les dones que als homes.

No obstant, aquest estudi sociològic i les realitats emmergents, han donat lloc, al que avui dia es coneix com a mileuristes, com deia Espido Freire, “la universitat fa llocs de treball precàris i amb sous baixos”. Així doncs, em pregunto, com pot ser que els universitaris tinguin dificultats a l'hora de trobar feina, i a més a més sigui mal qualificada? Serà perquè encara avui, es valora més l'experiència que la formació? Per què IDESCAT o l'OCDE extreuen conclusions com ara “amb més estudis més ingressos i més treball qualificat”, si després a la realitat del món laboral els sous dels joves no supera els 1000 euros? Realment no estem ben preparats? O es que vivim en una bombolla econòmica que condiciona el preu de les nòmines, i per si “decàs” és millor prevenir que curar? (per això cobrem poc, per en temps de crisi poder sobreviure) ...

Primera lectura 13 Octubre 2009

És evident que la societat d'avui en dia està totalment immersa en les noves tecnologies. Ens trobem en l'era de les "TIC", en el nou paradigma tecnològic, en una societat cada cop més globalitzada, informacional, on l'economia i la societat és cada cop més global.Si que és cert que les noves tecnologies ha ofert nous llocs de treball, però per contra, hi ha una falta d'informació vers la utilització d'aquestes.

Com diu la Núria Abad, antigament l'experiència et permetia la permanència al teu lloc de treball, però actualment això ha desaparegut. Això dóna lloc a les economies madures; contractar mà d'obra “nova”, amb més estudis i menys salari.Les xarxes, s'han convertit en l'instrument principal d'aquesta economia capitalista basada en la innovació i la globalització, cosa que ha propiciat una nova organització empresarial, això comporta no sols l'actualització de coneixements, sinó un downsizing en les despeses de les empreses, i fa que provoqui una contractació de treballadors més joves i amb més coneixement.Es necessita més educació per estar a l'altura de les TIC i així en un futur augmentar la productivitat i el creixement econòmic.

Ens trobem en una nova economia, on l'accés al coneixement tecnològic és la base de la productivitat i la competència. Com a conseqüència el treball s'individualitza cada cop més. A causa d'això es crea una nova divisió del treball, basada en les capacitats dels treballadors i no en les tasques concretes d'aquella empresa. És per això que el capital i el treball es dóna en espais i temps diferents, degut a circumstàncies històriques, tecnològiques i imperatius econòmics. Sorgeix una nova manera d'organitzar les empreses: l'empresa xarxa o empresa virtual.

Què esperes d'aquesta assignatura?

Amb aquesta assignatura, totalment desconeguda i nova per a mi, espero conèixer els diferents conceptes de l'economia, per tal de tenir una visió més àmplia i crítica sobre el món econòmic.