4a Lectura

¿Basta sólo con educación? Levin, H.
Des de fa temps, i tenint en compte la resta dels articles llegits, els economistes i científics socials més destacats, han considerat l’educació com a la principal solució per als nostres reptes socials així com; la sanitat, la productivitat, el creixement econòmic, les desigualtats, etc. I és que l’educació ha estat i és considerada com una inversió en capital humà que a la llarga, proporciona beneficis directes al mateix individu que estudia (millores salarials) i beneficis indirectes a la societat o país (productivitat, creixement econòmic).

Tot i que l’educació pot contribuir a millorar la productivitat d’un país, ha d’anar acompanyada d’oportunitats de treball per a tants treballadors productius com hi hagi.
L’educació s’ha convertit en un mitjà per aconseguir tot allò que es manifesta, però aquesta eficàcia per aconseguir-ho dependrà, principalment, de l’existència de factors complementaris, sense els quals l’educació no serà eficaç.

A l’article, Levin, fa referència a dues empreses; una japonesa i l’altra nord-americana.
L’empresa nord-americana va tancar les seves portes degut a la poca productivitat dels seus treballadors, juntament amb un alt absentisme laboral, una pobra qualitat dels productes i certs problemes autoritaris entre el director de l’empresa i els seus treballadors.

Per contra, l’empresa japonesa, basava la seva producció en equips de treball d’uns 8 membres, els quals s’organitzaven de tal manera que permetia la distribució de les tasques entre ells. Tasques com ara, el control de qualitat i la supervisió del producte, cosa que donava lloc a un sistema de jerarquia molt reduït entre l’empresa, confinat en la capacitat d’organització i gestió dels mateixos treballadors, així com un major grau de responsabilitat i una multifuncionalitat per a cada treballador . A més a més, l’empresa, els havia proporcionat una formació específica per tal de millorar en aquesta organització. D’aquesta manera, els nivells de productivitat van augmentar fins a un 50% , de la mateixa manera que l’absentisme laboral es va reduir en un 0,5%.

Així doncs, veiem que amb un sistema de treball més democràtic i col·laboratiu, propiciant el treball en equip, donant una formació específica i amb una participació activa dels treballadors, els efectes de productivitat augmenten considerablement, així com la qualitat del producte.
És per això, que l’educació s’ha d’entendre com a un factor d’un conjunt variat de condicions que determinen la productivitat i competitivitat econòmica. Hem de ser realistes en quan al paper que pot tenir l’educació i quins altres factors necessitem per a què aquesta educació sigui eficaç en tots els seus sentits, i així aconseguir una millora econòmica i social, tant individual com col·lectivament.

La mal anomenada reforma del “xec escolar” a Suècia . Navarro, V.
A finals dels anys 80 Suècia es troba immersa en una crisi econòmica. La desocupació va arribar a nivells molt alts, 10’1%, mai experimentats per aquell país. Els pensadors liberals del moment, van atorgar les causes d’aquesta desocupació a l’esgotament de l’economia sueca i a l’elevada despesa pública. Tot i això, la interpretació liberal de la crisi qüestiona diversos aspectes. I és que Suècia és una de les societats civils més desenvolupades d’Europa, on la força laboral està totalment sindicalitzada. L’elevada extensió de l’estat del benestar suec es deu, principalment, al govern socialdemòcrata d’aquells temps, el qual va mantenir una depesa pública força elevada.

Així doncs, les causes de la crisi estan estretament relacionades amb el col·lapse de la Unió Soviètica i la reunificació alemanya. Això va perjudicar a les monedes/països relacionats amb el marc alemany, donant lloc a una puja d’interessos. Tanmateix, les eleccions del ’91 van ser liderades pel partit liberal, el qual, una de les primeres reformes que va introduir, va ser reduir dràsticament la despesa pública, juntament, amb una descentralització de la gestió financera del sistema educatiu públic.

Conseqüentment, les escoles van passar a ser gestionades pels governs municipals, amb una aportació de fons públics no finalista; de manera que els municipis decidien la quantitat de diners que volien destinar a les escoles sense haver-ho de justificar.

Un altre element de la reforma liberal va ser la introducció d’escoles privades. Les famílies rebien un “xec escolar” amb el qual podien escollir l’escola dels seus fills. Aquesta reforma se l’ha mal anomenat per error. Dic per error, perquè en realitat a Suècia no s’ha donat cap xec escolar, sinó que és el mateix municipi, el que amb fons de l’Estat, paga a les escoles segons la quantitat d’alumnes, creant competitivitat entre les diverses escoles públiques i privades per atraure alumnes. La diferència entre el sistema educatiu Suec i el Català és que el sistema suec promou la igualtat d’oportunitats i la igualtat de resultats d’alta qualitat. S’inverteix més recursos per a aquells estudiants que presenten unes necessitats més específiques, etc. També cal destacar la nombrosa xarxa d’escoles bressol, de molt alta qualitat i subvencionades per les autoritats públiques.

Les tres grans diferències entre el sistema educatiu català i el suec és, primerament, la despesa pública educativa. A Suècia es destina un 6,80% del PIB, en contra del 3,82% del PIB que es destina a Catalunya, fet que crea una gran dualitat entre escoles privades i públiques.
Un altre aspecte rellevant és la poca variabilitat entre la qualitat educativa de les diferents escoles, públiques i privades, cosa que fa que hi hagi menys diferències salarials entre els alumnes un cop inserits al mercat laboral.
Alguna altra diferència és l’escola multiclassista sueca, orientada a la construcció d’una societat sense classes, la qual juga un paper molt important en la reproducció dels valors ètics i morals, difícil d’aconseguir en un sistema classista com el de Catalunya, on el principal objectiu és la reproducció de classes socials.

Vicenç Navarro, aposta per una clara municipalització del sistema educatiu, per aconseguir un estat del benestar òptim, així com un contingut acadèmic definit a nivell autonòmic i amb suficients beques per a tots els escolars, tant de l’etapa primària, secundaria com universitària. Simplificant així, la sobrecàrrega de les famílies, on a Catalunya està més accentuada degut a les escasses polítiques profamiliars que incloguessin ajudes als joves per aconseguir ser més autònoms i ser independents.